Tanco els ulls malalt de melangia
i puc endevinar cada cabell de ton cap,
un per un,
ara que ja no et puc contemplar.
Jo crec que existires.
Com a tresor que guardo i agombolo
visc el dolor que m'esguerra,
que em parla de dies
com vides
en que t'ànima aconseguí acariciar.

Sempre seràs amb mi.
Sempre ho has estat,
com xiuxiueig a l'esperit
d'allò que preexistía
però no gosava anomenar,
l'únic Déu que em seria donat conèixer.

Existeixes.
Bec de tu.
La meva set
algun dia apaigavaràs.