Diari de Murasaki Shikibu

Jo, que he viscut sense haver gaudit mai, en cap assumpte, del mes petit episodi que hagui valgut la pena recordar, no tinc l’avenir ni de bon tros assegurat, pensament que no sé com treure’m del cap si no és sumint-me en la desesperació. ¿Però el desig n’és completament absent? Durant les nits de tardor que us tornen més malenconiós, quan m’assec al rellegeix per contemplar la lluna, els records acudeixen i em sembla que la torno a veure tal com la veia antany, en el temps en que “potser ella admirava la flor de la meva edat”. I tement els danys de la influència perniciosa que diuen que exerceix, reculo una mica cap a l’interior, sense que malgrat tot deixin d’envair el meu cor neguits incessants.
I quan al capvespre, mentre bufa una brisa fresca, faig sonar maldestrament la cítara per a mi sola, em demano amb una angoixa vaga si existeix algu que quan la senti s’adoni que “s’hi afegeixen sospirs”, preocupació ben inútil i lamentable. Si he de ser franca, en un racó de la meva cambra deplorablement negra de sutge, la cítara de tretze cordes i la cítara del Yamato, abandonades sense cura, perfectament afinades, contrariant el precepte que diu que els dies de pluja se n’afluixin els cèrcols, recolzen cobertes de pols contra un caseller, mentre que el mànec del llaüt es dreça agafat entre aquest i el pilar. Un parell de grans prestatgeries estan estibades de llibres: una, plena de reculls de poemes antics i d’històries, ha esdevingut un indescriptible niu de bestioles, l’esgarrifosa bellugadissa de les quals desanima qualsevol que hi vulgui acudir (...).