Christine de Pizan - La ciutat de les Dames (1405)

Segons el meu costum i la disciplina que regula el curs de la meva vida, això és, l’estudi incansable de les arts liberals, estava un dia asseguda en el meu estudi, tota voltada de llibres que tracten dels temes més diversos. Amb l’esperit una mica cansat d’haver dedicat tant de temps a retenir la ciència de tants autors, vaig alçar els ulls del text i vaig decidir de deixar un moment els llibres difícils per distreure’m amb la lectura d’algun poeta. En aquest estat d’esperit em va caure a les mans un opuscle que no era meu (...). El vaig obrir i vaig veure que tenia per títol Les Lamentations de Mathéole. Aleshores vaig somriure perquè, malgrat que no l’havia vist mai, sabia que aquest llibre tenia certa fama de parlar molt de les dones... (...)
Vaig començar a llegir-lo i hi vaig avançar una mica. Però com que el tema em va semblar molt poc plaent per a qui no es complau en la maledicència i, atès que no contribuïa gens a l’edificació moral ni a la virtut, a la vista també de la indecència del llenguatge i dels temes, el vaig fullejar una mica a l’atzar i en vaig llegir el final, i després el vaig deixar per tornar a altres estudis més seriosos i més útils. Però la lectura d’aquest llibre, encara que no tenia cap mena d’autoritat, em va fer caure en una meditació fantasiosa que em trasbalsà fins el més profund del meu ser. Em preguntava quines podien ser les causes i raons que impulsaven tants d’homes, clergues o no, a parlar malament de les dones (...).
Donant voltes atentament a aquestes coses en el meu esperit, vaig començar a reflexionar sobre la meva conducta, jo que he nascut dona; pensava també en les altres nombroses dones que he pogut tractar, tant princeses i grans dames com dones de mitjana i baixa condició, que han volgut confiar-me de grat els seus pensaments íntims i secrets; cercava determinar en la meva ànima i en la meva consciència si tots els testimoniatges de tants homes il.lustres podien ser erronis. Per més que rumiava i donava voltes a aquestes coses, que les passava pel sedàs, que les destriava, no podia ni comprendre ni admetre la fonamentació del seu judici sobre la naturalesa i la conducta de les dones. M’obstinava, no obstant això, a acusar-les a elles i em deia a mi mateixa que fóra molt improbable que tants d’homes il.lustres, tants grans doctors amb un enteniment tan alt i tan profund, tan clarividents en tot – perquè em sembla que tots ho han estat- , haguessin pogut parlar d’una manera tan excessiva i en tantes obres que m’era quasi impossible de trobar un text moral, de qualsevol autor, on abans d’acabar-ne la lectura no localitzés algun capítol o paràgraf condemnatori per a les dones.